Monuments Commemoratius de Catalunya - Secció històrico-arqueològica

Els monuments commemoratius formen part del patrimoni públic i els catàlegs monumentals existents no sempre els tenen en compte, perquè valoren molt més els elements arquitectònics i els arqueològics. El valor simbòlic dels monuments commemoratius és gran, encara que el transeünt, absort en les seves preocupacions, sovint no hi presta l’atenció desitjada ni en coneix el significat. Des del darrer quart del segle xix les ciutats s’han anat poblant de monuments commemoratius que responen als valors que els poders locals han volgut transmetre en cada període, sovint en resposta a la iniciativa i a les propostes de la societat civil.

Memòria i història no són el mateix i és un error parlar de memòria històrica. S’ha de parlar, en tot cas, de memòria col·lectiva. Tot i això, caldria parlar més aviat de memòries, en plural, més que de memòria, en singular, perquè hi ha diverses memòries, tot i que existeix un esforç més o menys conscient d’arribar a elaborar una memòria compartida i majoritària per consens. Només les dictadures estan en condicions d’imposar una memòria única, que sol ser rebutjada quan aquells règims de força passen. La memòria col·lectiva és eminentment emocional, pretén difondre uns valors per a l’acció i els projecta al futur. El coneixement històric és obra professional amb regles científiques reconegudes. Encara que hi hagi interpretacions diverses del passat, constantment revisades, la història com a ciència tendeix a un saber comú. Però és erroni contraposar memòria i història, com si la primera no cerqués certitud en la segona, i com si aquesta no trobés en la memòria motivacions per a la recerca. L’esforç d’objectivació de la història no vol dir indiferència moral.

La història de la memòria col·lectiva forma ja part de la recerca històrica. A aquest coneixement vol contribuir-hi l’Institut d’Estudis Catalans amb aquest repertori de monuments commemoratius. Ja fa temps que la història de la memòria col·lectiva per mitjà de les seves manifestacions visuals interessa als historiadors de molts països.

La cultura —creences, costums, tècniques, símbols— és un llegat de generacions precedents desaparegudes que s’ha de transmetre a les generacions presents perquè el renovin i el transmetin a les generacions futures. Inclou, per tant, la mort dels antecessors i mira els descendents. La cultura comporta la creació de símbols els quals és necessari interpretar. Aquest és el cas dels monuments commemoratius, sobretot els que són objecte de culte cívic periòdic. Culte, cultiu i cultura comparteixen la mateixa arrel.

En principi aquest repertori compren els municipis amb una població propera o superior als deu mil habitants perquè aquests són els que més probabilitats presenten de tenir monuments commemoratius, però també inclou poblacions menors que tenen algun monument d’interès especial. Les capitals de comarca s’hi troben incloses amb independència del seu nombre d’habitants. Cada monument compta amb les seves dades descriptives, la seva foto, les fonts emprades i un comentari breu. Una base de dades permet esmenar errors i completar les dades ofertes i això serà possible comptant amb tots aquells que vulguin cooperar en la millora d’aquest repertori.

Les cerques que permet aquesta base de dades són diverses: per personatges, per esdeveniments, per temes, per períodes, per artistes, per poblacions. En cada cas, és interessant parar atenció als anys d’erecció dels monuments. Això permet observar la seqüència cronològica i veure quin municipi va ser el primer i amb quin ritme va ser seguit el seu exemple per altres poblacions en un context històric i polític determinat. Així, els monuments propis de la memòria del franquisme han estat retirats o rebatejats amb una dedicatòria. Per exemple «A tots els morts de la Guerra Civil i de la repressió de postguerra» han substituït el «Caídos por Dios y por España» o bé han estat traslladats de la plaça pública al cementiri local o simplement s’han desmuntat.

Cal afegir que darrerament s’han estès els monuments a col·lectius anònims com ara els dedicats als pescadors, als pagesos, als donants de sang, a la dona treballadora, als morts als camps de concentració nazis i altres. La primera dedicatòria a un col·lectiu anònim va ser la del Fossar de les Moreres a Barcelona, al costat de Santa Maria del Mar, en memòria dels morts en defensa de Barcelona el 1714. S’anticipà a les tombes del soldat desconegut, posteriors a la Primera Guerra Mundial.

De cara a oferir un exemple de resultats que es poden obtenir amb la consulta del repertori, s’indiquen a continuació quins són els cinc temes que ocupen els primers llocs dins del conjunt d’aquest repertori d’obres commemoratives. El primer és el dedicat al cicle al voltant de l’Onze de Setembre de 1714. Inclou no sols els que recorden aquest esdeveniment, sinó també els dedicats a Rafael Casanova, Josep Moragues, Bac de Roda, Francesc de Castellví o el Carrasclet, en definitiva, reten homenatge als defensors de les llibertats de Catalunya a començaments del segle xviii. En realitat, probablement n’hi deuen haver més. Aquestes obres no tracten de commemorar una desfeta sinó de retre honor als que defensaren unes llibertats que el poble català continua reivindicant sense conformar-se amb succedanis. El segon lloc l’ocupa l’homenatge a la sardana, la tercera posició la té la figura del president Lluís Companys, en quart lloc es troba la memòria de Josep Anselm Clavé, promotor del cant coral popular, i la cinquena posició, és per a un català universal, el músic Pau Casals.

Val la pena tractar d’explicar i comentar aquest rànquing. El conjunt que hem denominat de l’Onze de Setembre de 1714 o dels defensors de les llibertats catalanes, té una extensió geogràfica molt notable, que indica que, de ser inicialment una commemoració centrada a Barcelona, ha esdevingut de caràcter general amb la celebració de la Diada Nacional de Catalunya en els darrers quatre decennis. Els monuments amb les diverses dedicatòries ja indicades es troben des de Sort, al Pallars Sobirà, i la Pobla de Segur, al Pallars Jussà, fins a Salou, al Tarragonès, i a Capçanes, al Priorat. No cal dir que va ser després de 1977, l’any del restabliment provisional de la Generalitat, quan aquests monuments començaren a aixecar-se com a punt on celebrar la Diada Nacional. Fou l’any 1977 quan fou reposat i restaurat el monument més antic de la sèrie, el de Barcelona al conseller en cap Rafael Casanova, ferit davant l’atac borbònic, una escultura que la dictadura franquista havia fet retirar. Fou erigit el 1888 i traslladat al seu emplaçament actual el 1914. La monumentalització del Fossar de les Moreres, també a Barcelona, és de 1989, però era lloc de memòria des del 1913. Al general Josep Moragues hi ha també dos monuments a Barcelona, erigits el 1999 i el 2013. En altres poblacions, tenim diversos monuments als defensors de les llibertats catalanes.

El segon lloc l’ocupa l’homenatge a la sardana. Els monuments dedicats al folklore formen part d’aquest repertori. La festa anual de la sardana, instituïda a partir del 1960 per l’Obra del Ballet Popular, comporta sovint l’erecció d’un monument commemoratiu a la població nomenada ciutat pubilla de la sardana, la destinada a acollir l’aplec i la demostració de totes les colles i cobles participants. Però també s’han erigit monuments a aquesta dansa com a manifestació de la identitat col·lectiva catalana, al marge de l’estímul d’aquella festa. Moltes de les localitats estudiades a la base de dades tenen monuments a la sardana. Ens consta que també n’hi ha a l’Espluga de Francolí, Torregrossa, Canyamars, Santpedor, Llançà, Ivars d’Urgell, Arbeca, Sant Vicenç de Castellet, Sant Hilari de Sacalm, Almacelles, Sant Climent de Llobregat, Organyà i Alguaire, localitats a les quals caldria afegir Banyuls de la Marenda, Prats de Molló i Sant Llorenç de Cerdans, aquests tres a territori políticament francès, i Encamp, a Andorra.

El primer monument a Lluís Companys s’erigí al seu poble natal, el Tarròs (Tornabous, Urgell), l’any 1979, fou trencat i refet. Darrerament ha estat objecte d’ultratges, ja sigui el dia Onze de Setembre o en l’aniversari de la seva mort. Moltes poblacions li han dedicat un monument des de la restauració de la democràcia. Es tracta d’un homenatge al darrer president de la Generalitat de Catalunya, liquidada el 1939 i ell mateix afusellat a Montjuïc l’octubre de 1940. En alguna població, com Tordera, la commemoració de la Diada de l’Onze de Setembre té com a escenari el monument a Lluís Companys. És curiós que una figura molt menys controvertida com la de Francesc Macià, que portà l’autonomia a Catalunya de forma incruenta i, que, a més, morí dos anys i mig abans de la guerra civil de 1936, només compti amb uns sis monuments commemoratius, erigits entre 1979 i 1991. En el cas de Companys ni la desastrosa proclama del sis d’octubre de 1934 ni el pes dels crims que no pogué evitar durant els primers mesos de la Guerra Civil, han enfosquit la memòria del president afusellat per la dictadura franquista. La palma del martiri continua tenint en l’imaginari col·lectiu un prestigi indubtable. El «president màrtir» té més atractiu que el president refundador de la Generalitat, tot i l’audàcia dels fets de Prats de Molló de 1926 i la proclamació de la República Catalana el 14 d’abril de 1931. De tota manera, Barcelona no erigí un monument a Companys fins al 1998. Altres vint municipis s’havien anticipat a la capital del Principat en la iniciativa i el de Macià s’havia aixecat a la plaça de Catalunya set anys abans que el de Companys, situat al costat de l’Arc de Triomf. Podria ser interessant estudiar quina era la composició política de cada un dels ajuntaments quan decidiren erigir un monument a Companys, atesa la intencionalitat reivindicativa implícita de la decisió. A més del seu poble natal, són diversos els municipis que han dedicat monuments a Lluís Companys.

El quart lloc del rànquingl’ocupa la figura de Josep Anselm Clavé. Cal destacar que la continuïtat en l’erecció d’aquestes obres no s’interrompé sota el règim franquista i se n’aixecaren des del 1888 fins a finals del segle xx. L’explicació radica en la difusió del cant coral que té en Clavé el seu patró, fins i tot quan la coral local no procedeix de l’organització que ell fundà el 1860. Igual que en cas del tema de la sardana, Clavé evoca amb el cant coral un patriotisme difús, prepolític i molt transversal, que explica la seva acceptació, un cop que la seva imatge de fundador de corals, de compositor i de poeta popular eclipsés la seva personalitat de republicà federal i d’amic dels obrers en la seva maduresa i, fins i tot, de socialista cabetià en la seva joventut. «Progrés, virtut i amor», el lema dels cors de Clavé, té una implícita ressonància maçònica i alguns el veien en el segle XIX com alternatiu al lema «Amor, patria, fides» dels Jocs Florals de Barcelona, celebrats a partir de 1854. Des de 1888, i durant tota la centúria següent, s’han erigit monuments a Josep Anselm Clavé a diverses poblacions catalanes.

Per últim, el cinquè lloc és per a Pau Casals, rememorat no sols com a músic de projecció internacional sinó com a defensor de la personalitat de Catalunya davant les Nacions Unides amb el seu famós parlament del 1971, on donà testimoni de la seva catalanitat i de la identitat del seu país en rebre la Medalla de la Pau. Diverses poblacions honoren el record de Pau Casals, un dels catalans universals per antonomàsia. En aquest cas calgué esperar a la instauració d’un règim constitucional per a erigir monuments al músic del Vendrell, com a símbol de llibertat.

Els cinc «principals» poden donar una idea de la constitució d’una memòria col·lectiva. Continuar el llistat completaria el conjunt de referències que configuren un imaginari compartit dels catalans.

Albert Balcells. «Llocs de memòria i geografia del record de l’Onze de Setembre de 1714 i dels seus homes». 300 Onzes de Setembre, 1714-2014. Museu d’Història de Catalunya, Barcelona 2014, p. 72-84.

LA MEMÒRIA AL CARRER. UNA VISIÓ DELS FETS I PERSONATGES MÉS RECORDATS A L’ESPAI PÚBLIC DE LES CIUTATS CATALANES