|
©
Flickr. Autor: Leonora Enking. |
Altres monuments propers a aquest
|
Municipi: Barcelona
comarca: Barcelonès
Situació: Plaça de Joan Carles I (Avinguda Diagonal amb Passeig de Gràcia)
Tipus: Monòlit
Autor:
Adolf Florensa i Ferrer
Joaquim Vilaseca i Rivera
Inauguració: 1936
Materials: Pedra
Dimensions: 2000 x 1100 cm
Descripció: Obelisc de 20 metres que s’aixeca al centre d’una ampla rotonda, desproveït ara de cap significació.
Comentari: El 20 de novembre de 1902 l’Ajuntament de Barcelona, regionalistes i republicans acordaren promoure tres monuments respectivament al Doctor Robert, a Verdaguer i a Francesc Pi i Margall, desapareguts feia molt poc. De tots tres el que més ràpidament es va realitzar va ser el del Doctor Robert, la primera pedra del qual es posà el 1904 i es va inaugurar el 1910. La primera pedra del monument a Verdaguer es posà el 1914 i la de Pi i Margall el 1915. El monument a Verdaguer va trigar deu anys en inaugurar-se i el de Pi i Margall, vint. El gener de 1907 l’Ajuntament refermà la voluntat d’aixecar el monument a Pi i Margall i el juliol de 1908 es decidí que el seu emplaçament seria a la cruïlla de la Diagonal i el Passeig de Gràcia i l’escultor designat va ser Miquel Blay.
Francesc Pi i Margall (Barcelona 1824-Madrid 1901) va ser polític i ideòleg, una figura famosa per la seva integritat, cap de l’executiu de la Primera República de 1873 només per un mes. Va ser el formulador del federalisme republicà, amb més seguidors a Catalunya que enlloc. Les obres amb més influència de Pi van ser Las Nacionalidades (1877) i el programa del Partit Republicà Federal (1894), on el reformisme social es conjugava amb una refundació federal de l’Estat espanyol en base a les regions històriques. El seu regionalisme hispànic no era equivalent al catalanisme, però al final de la seva vida Pi, que vivia a Madrid, s’hi va aproximar. No obstant, si per a l’esquerra catalanista la figura i l’obra de Pi i Margall havia de ser un punt de trobada de tots els republicans, la divisió d’aquests a Catalunya resultà duradora ateses la indecisió dels radicals lerrouxistes envers l’autonomisme català.
Durant els deu anys d’hegemonia republicana a l’Ajuntament de Barcelona el monument a Pi i Margall no avançà i després vingué l’hegemonia de la Lliga Regionalista que no tenia cap interès per la memòria republicana al mateix temps que els republicans catalanistes no aconseguiren predominar entre l’electoral republicà en front del lerrouxisme en decadència. La col·locació de la primera pedra el 19 de setembre de 1915 acabà amb aldarulls, cops i trets. La inauguració parcial el 14 d’abril de 1917 acabà amb una càrrega policial. La memòria republicana apareixia associada al desordre públic i tenia l’hostilitat dels carlistes, aliats electorals subalterns de la Lliga Regionalista a Barcelona.
El projecte de Miquel Blay era un conjunt de figures al·legòriques sense la dinàmica i el nexe de les del monument al doctor Robert. Era molt lluny de l’estètica noucentista que tendia a imposar-se. La Dictadura de Primo de Rivera provocà la suspensió del monument a Pi i Margall. Amb la República, el 1931, havia arribat el moment propici, però el projecte de Miquel Blay va ser abandonat i es partí de zero. Els arquitectes municipals Adolf Florensa i Josep Vilaseca foren encarregats de fer-ne un altra, basat ara en un obelisc amb una figura representant la República a la part alta i un medalló de Pi i Margall a la part baixa. El concurs no es convocà fins al 7 de setembre de 1932. Guanyà l’encàrrec del medalló Joan Pié i el de l’al·legoria de la república, Josep Viladomat, consistent en una dona nua amb gorra frígia i un ram de llorer a la mà en actitud de moviment. Quedà com uns dels accèssits el projecte de Frederic Marès, consistent en una figura femenina nua de mig cos, amb una corona de llorer al cap i una altra a la mà dreta alçada, en posició dreta i immòbil. La inauguració del monument estava prevista per al 29 de novembre de 1934, però no es va portar a terme a causa dels fets del sis d’octubre d’aquell any.
Després de la victòria electoral del Front d’Esquerres del febrer de 1936, li arribà el moment i el president Companys l’inaugurà oficialment el 13 d’abril de 1936. Després de la guerra civil, els vencedors van treure la figura de la República de dalt de l’obelisc i hi posaren un àliga feixista, que seria treta després de la segona guerra mundial. També hi van treure el medalló de Pi i Margall alhora que canviaven la dedicatòria «Barcelona a Pi i Margall» per la següent: «A los heroicos soldados de España que la liberaron de la tiranía rojo-separatista. La ciudad agradecida». L’obra de Marés, que havia quedat en segon lloc, es va decidir que es posaria al peu del monument amb el tors vestit com si portés una samarreta. Marés no acceptà que la figura de Viladomat fos fosa per a executar la seva. El 26 de gener de 1940, primer aniversari de l’ocupació de Barcelona, la figura va ser col·locada en guix i el següent 26 de gener de 1941 ja hi era el bronze.
El 30 d’abril de 1946 el guerriller anarquista Quico Sabater hi va posar una bomba que va tombar l’escultura però l’obelisc resistí. El lloc era el punt de la missa de campanya de les desfilades militars periòdiques a Barcelona per la Diagonal. Algunes manifestacions del final del franquisme prengueren el monument com a punt culminant. La inscripció i l’escut franquista foren arrencats clandestinament per un grup de persones la nit del 14 de desembre de 1979, quan feia nou mesos que hi havia un Ajuntament elegit democràticament. Quatre dies després del cop fracassat del 23 de febrer de 1981, l’Ajuntament va canviar el nom de plaça de la Victòria per plaça del rei Joan Carles I i un temps després es posar l'escut reial a la base del monument. Amb aquest nom no es podia restaurar de cap manera l’antic monument a Pi i Margall i aquest i la República de Viladomat anirien a parar el 1990 a la plaça Llucmajor d’Horta. Finalment el 2011, es treia la figura de Marès, considerada franquista, i quedava únicament l’obelisc mut i inexpressiu. En un lloc tan cèntric s’havia eliminat la memòria franquista que havia suplantat la republicana, sense reconvertir el monument en sentit democràtic.
Font: GARCÍA-MARTÍN, Manuel. Estatuària pública de Barcelona. Catalana de Gas i Electricitat, Barcelona 1985.
MICHONNEAU, Stéphane. Barcelona: memòria i identitat. Monuments, commemoracions i mites. Eumo, Vic 2002.
SUBIRACHS, Judit. L’escultura commemorativa a Barcelona fins al 1936. La Llar del Llibre, Sant Cugat del Vallès 1986.
DDAA. Art Públic de Barcelona. Ajuntament de Barcelona-Àmbit, Barcelona 2009.
|
