|
Altres monuments propers a aquest
|
Municipi: Barcelona
comarca: Barcelonès
Situació: Plaça de Jacint Verdaguer (Avinguda Diagonal amb Passeig de Sant Joan)
Tipus: Estructura Arquitectònica + Escultura
Autor:
Joan Borrell i Nicolau
Miquel Oslé i Saenz de Medrano
Llucià Oslé i Sáenz de Medrano
Josep Maria Pericas i Morros
|
| Personalitat catalana reconeguda internacionalment |
|
Inauguració: 1924
Materials: Pedra, Bronze
Dimensions: 2160 x 1660 cm
Inscripció: 1845 / 1902
A MOSSEN / JACINTO / VERDAGUER
Descripció: L’escultura que representa a mossèn Cinto, obra de Borrell, es troba dalt d’una columna de vint metres, aïllada i pràcticament invisible, no com convindria en el cas del poeta fundacional i nacional que fou i amb una popularitat extraordinària. També són de Borrell les tres figures en pedra que, damunt la balustrada de la base, representen la poesia èpica, la mística i la popular. Dels germans Oslé són els relleus del fris de la balustrada circular, que fan al·lusió als temes dels poemes de Verdaguer, especialment a l’Atlàntida. L’espai circular que tanca la balustrada conté quatre xiprers i té dues portes de ferro. La influència noucentista i la centreeuropea són presents en aquest monument.
Comentari: Desatenent la proposta del poeta Joan Maragall de situar el monument al cim del Tibidabo i no a la ciutat, l’Ajuntament decidí el 1902 erigir-lo a la cruïlla de la Diagonal i el Passeig de Sant Joan, zona que estava per urbanitzar i en la qual calgueren profunds treballs de fonamentació, donat el pes extraordinari del monument amb una columna enorme de pedra de Folgueroles, poble natal del poeta. Fins al 1912 no es convocà el concurs, que va deixar sis finalistes, obligant a un segon concurs entre aquests. El jurat proposà una refosa de dos projectes: el de l’arquitecte Pericas i el jove escultor Borrell i Nicolau amb el dels germans Oslé. La primera pedra no fou col·locada fins el 19 de maig de 1914 en presència del bisbe Torras i Bages i del president de la Mancomunitat, Enric Prat de la Riba. La finalització es demorà fins el 1924, quan ja havia començat la Dictadura de Primo de Rivera, completament hostil a l’ús públic de la llengua catalana i al catalanisme. De manera que en l’acte de la inauguració, el 14 de maig de 1924, amb el general Primo de Rivera, el rei Alfons XIII i el president primorriverista de la Mancomunitat, Alfons Sala, Verdaguer va ser presentat com a un poeta favorable a la unitat d’Espanya. En front de la manipulació de l’obra i la figura de Verdaguer, els intel·lectuals catalanistes van anar el mateix dia a retre homenatge a la tomba de Verdaguer, encapçalats per Àngel Guimerà. Un cop iniciada la guerra civil els anarquistes respectaren el monument a Verdaguer, malgrat haver estat un sacerdot i ser representat així dalt de la seva columna, perquè l’enfrontament de Verdaguer amb el marquès de Comillas i el bisbe Morgades l’havia fet simpàtic als ulls dels anticlericals, tot i la reconciliació posterior amb restriccions del poeta amb la jerarquia eclesiàstica. D’altra banda les dificultats de l’enderroc eren molt superiors a la dels altres monuments tirats a terra pels anarquistes. El franquisme mantingué el monument confiant en les mateixes possibilitats de neutralització i manipulació de que havia estat objecte el poeta i la seva obra el 1924. Josep Miquel Casanova s’encarregà de la restauració del monument el 1987, atesa la degradació de la pedra.
Font: CATALÀ I ROCA, Pere; CATALÀ I ROCA, Àurea. 50 Monuments Barcelonins. Caixa d’Estalvis Sagrada Família, Barcelona 1973.
GARCÍA-MARTÍN, Manuel. Estatuària pública de Barcelona. Catalana de Gas i Electricitat, Barcelona 1985.
SUBIRACHS, Judit. L’escultura commemorativa a Barcelona fins al 1936. La Llar del Llibre, Sant Cugat del Vallès 1986.
VINYES, Ricard. «La metàfora en bronze: el procés de monumentalització de Verdaguer, 1902-1924». L’Avenç, núm. 270, juny 2002.
DDAA. Art Públic de Barcelona. Ajuntament de Barcelona-Àmbit, Barcelona 2009.
|
